En els nostres temps l’emergència es declina de diverses maneres, com si s’hagués convertit en la nova forma de la normalitat. L’emergència sanitària provocada pel coronavirus ha servit per il·luminar les altres emergències que constitueixen l’horitzó del present, l’emergència climàtica, l’emergència de la creixent desigualtat, l’emergència dels refugiats, etc.
La retòrica i l’estètica de l’apocalipsi s’imposa com a únic horitzó de futur. No hi ha utopies que ens guiïn, només advertències distòpiques que criden a l’acció present per evitar que mori el futur. L’emergència no és només un diagnòstic sinó una admonició a actuar. En els diàlegs del 2022 tractarem aquest concepte des de diverses perspectives, la urbanística, la democràtica, la climàtica i la psicològica. Potser la veritable emergència és pensar el nostre present sense satisfer-nos amb respostes parcials, sinó mirant d’apreciar la humanitat en la seva irreductible complexitat.
El diàleg del 27 de gener, Emergència i habitatge, comptarà amb la presència de Maria Sisternas, arquitecta i articulista a l’Ara.